diumenge, 13 de març del 2011

L'experiència irlandesa



El llibre Històries Verdaderes
Avui estava regirant antics arxius del meu ordinador quan me n’he trobat un que es titulava L’experiència irlandesa. L’he obert i m’ha aparegut un text que em resultava molt familiar. Es tracta d’un relat que vaig escriure al tornar d’Irlanda, l’any 2007, i amb el que vaig guanyar el concurs Premis Literaris Constantí 2007, que va publicar un llibre Històries Verdaderes amb les obres guanyadores. Després de llegir-me’l me n’he adonat que canviaria un piló de coses. Tanmateix, he decidit no tocar res per respecte al meu jo de fa quatre anys. No sé si faig bé de penjar-ho al blog o no, ja que és un text un pèl infantil. Tot i així, m’evoca molts bons records. Us el deixo, doncs, abans que m’ho repensi:

Quan vaig arribar a Irlanda estava pàl·lid. La suor em queia galtes avall perquè en pocs minuts coneixeria la família amb qui hauria de conviure durant tres setmanes i mitja. Quan vaig sentir que cridaven el meu nom, volia que se m’empassés la terra, però vaig fer el cor fort i vaig avançar amb pas ferm cap a la procedència de la veu. Va ser llavors quan la vaig veure, la dona que em faria de mare durant tot aquell temps. Després de presentar-me, vaig pujar al seu Chevrolet blau marí que em va portar a la meva nova llar: una casa blanca de dos pisos amb un enorme jardí on vaig poder distingir nombroses espècies de flors malgrat la foscor de la nit. “Els deu agradar la jardineria”, vaig pensar. Quan vam trucar al timbre, ens va obrir amb un ampli somriure un home de cabell blanc i galtes vermelles. Em va ajudar a pujar la meva pesant maleta per les escales que conduïen a la meva habitació. Després de desitjar-me una bona nit, el vell matrimoni també va optar per anar a descansar.
Els meus ulls s’anaven tancant a mesura que sonaven les dues al campanar de la preciosa catedral de Cobh, mentre jo pensava que havia fet sort i que segurament m’avindria amb aquella família.

El poble de Cobh
Els següents dies vaig conèixer un seguit de nois i noies amb qui molt aviat travaria una sòlida amistat.  Les quatre hores diàries de classe d’anglès, que teníem de bon matí, es feien feixugues i molt llargues, segurament degut a la son que arrossegàvem de llevar-nos dia rere dia abans de les vuit del matí. Per sort, les tardes eren més animades, ja que no faltaven els jocs, les excursions i els esports.
Als vespres anàvem al Mount Crozier, una petita caseta en un punt elevat de Cobh que fèiem servir alhora com a punt de trobada i com a punt de reunió. Un cop allà, ens repartíem depenent del que teníem ganes de fer, ja fos anar a jugar a futbol en un enorme prat d’herba, anar a jugar a tennis, o caminar entre els estrets i pronunciats carrers d’aquell poble vorejats per cases de tots colors.

Vam fer nombroses sortides entre les quals destaco la de Middleton, la ciutat d’Europa amb la mitjana més alta de suïcidis. Allà vaig aprendre a muntar a cavall, una de les coses que sempre havia desitjat de provar des de ben petit.
També vam anar moltes vegades a Cork, ja fos per veure galeries d’art, per anar a la bitllera o per anar al cinema, on vam tenir el luxe de veure la pel·lícula “Harry Potter i l’ordre del fènix” en versió original.
Un dia vam anar a un parc natural on hi havia tota mena d’animals en llibertat i, fins i tot, vam anar a la platja malgrat la pluja, el fred i aquell vent que t’assotava la cara sense parar. Tothom tenia ganes de banyar-se, però tan bon punt vam ser a dins del mar, vam notar que el fred s’apoderava del nostre cos, congelant-nos les cames i fent-nos posar la pell de gallina.
Un dia que feia mal temps ens vam agrupar tots els estudiants a l’escola i vam aprendre a cantar cançons populars d’Irlanda com The Wild Robber o The Holy Ground.
L’excursió a Dublín va ser fantàstica. Dublín és una ciutat plena de vida amb moltes botigues i llocs interessants per veure com el Trinity College: la universitat més prestigiosa d’Irlanda, o l’estàtua de Molly Malone: una noia emblemàtica per aquell país que, a més de l’escultura, té la seva pròpia cançó. Com que per arribar a la ciutat havíem hagut d’estar-nos més de tres hores tancats al tren, els meus amics i jo vam decidir que seria millor anar a fer un tomb que quedar-se a qualsevol lloc tancat tota la tarda. Així que vam estar fins al vespre caminant sense rumb com si fóssim un grup de nòmades intentant trobar un nou indret per passar-hi la nit.

Paisatge del Blarney Castle
Tot i així, la meva excursió preferida no va ser pas aquesta, sinó la que va tenir lloc el dia del meu sant, en què vam visitar un castell anomenat Blarney Castle. En teoria aquell era un dia lliure per estar amb la família irlandesa, però les meves ties que anhelaven visitar aquell país des de feia molt de temps, van aprofitar l’ocasió per fer-me una visita, o sigui que vaig passar el dia amb elles. Aquella imponent fortalesa de pedra volia revelar-nos el passat, un passat on, segurament, molts cavallers havien deixat la vida intentant protegir la seva llar, el seu rei, la seva família i, en fi, tot el que ells estimaven. Altrament, aquell castell tenia nombrosos jardins, plens d’arbres amb fulles de tots colors que reflectien els raigs de sol d’aquell dia estiuenc. Hi havia una gran varietat de vegetals, des de petites flors fins a grans matolls. També hi havia petits rierols d’aigua cristal·lina i, fins i tot, coves, dòlmens i una cabanya de la que deien que molts anys enrere havia pertangut  a un druida. Realment allò ho trobava massa fictici, o sigui que no m’ho vaig empassar  malgrat la insistència de la nostra guia. Aquell dia el castell estava ple a vessar de gent, segurament perquè era diumenge i la gent no tenia res millor a fer. Però, tot i així, vam aconseguir el nostre objectiu: besar la llegendària pedra de dalt de tot del castell. Diu la llegenda que qui fa un petó a aquella gran i rugosa pedra, té sort en els propers anys. Jo no és que sigui gaire supersticiós, però ja que érem allà...

Però no tot van ser flors i violes: un dia el tren es va avariar a mig camí de Cork perquè va xocar contra un tronc d’arbre caigut; un altre dia ens van fer fora d’un museu perquè un noi molt tafaner del nostre grup va obrir la capsa de propines i la propietària es va pensar que la volia robar i va avisar la policia, i un altre dia ens van atacar uns irlandesos que volien brega.

A mesura que passaven els dies, cada cop veia mes clar que Irlanda era un país magnífic i molt bell, i en el qual, miressis on miressis, sempre veies prats verds, boscos frondosos o camps ben treballats on les flors de tots colors t’encomanaven l’alegria. I a tothora, si miraves més enllà, hi veies el mar: un mar ferotge on les fredes aigües no es cansaven mai de petar contra aquells penya-segats tan escarpats una vegada, una altra, i una altra ... Quan la lluna apareixia  rere tots aquells núvols grisos que amenaçaven tempesta i la nit embolcallava aquell país amb els seus dits, era hora de tornar a casa on sempre em rebien amb les mans obertes contents de veure’m de nou. Era allà, en aquell humil habitatge, on em sentia més segur, amb aquella gent que s’havia guanyat un racó del meu cor, i encara que fos petit, cap tempesta me’l podria arravatar.

Entre els estudiants també s’havia creat un clima d’amistat on les rialles i les bones estones eren les protagonistes. Anàvem junts a tot arreu, quedàvem a les tardes que teníem lliures gaudint al màxim de Cobh, aquell bonic poble de pescadors que ens vam arribar a conèixer com el palmell de la nostra pròpia mà. Realment m’ho passava molt bé, a més a més d’aprendre moltes coses, tot i que al principi no volia realitzar aquell viatge. No sé què hi devia tenir al cap. Segurament dubte i por davant el desconegut. Però em vaig adonar que havia escollit l’opció correcta pensant que segurament mai més tindria una oportunitat com aquella, i que l’havia d’aprofitar.

Finalment va arribar el dia de marxar, i,  realment, va ser un dia molt trist. Quan vaig abraçar la Carmel i el Kevin per darrera vegada, aquells que m’havien acollit i donat una cosa molt important que és l’amor i la felicitat, les llàgrimes em queien dels ulls com si fossin les gotes de pluja que havien caigut allà durant aquelles tres setmanes i mitja inoblidables. Vaig pujar a l’avió a contracor i vaig contemplar Irlanda per últim cop, aquella antiga terra de castells, boscos i llacs que m’havia omplert tant, estant segur que l’any vinent repetiria aquella experiència, l’experiència irlandesa. Aquell dia, els meus  llavis van ser incapaços de pronunciar un “adéu” però, en canvi ,van dir una altra cosa: “A reveure”.

Adrià Guxens
Agost del 2007

8 comentaris:

  1. t'entenc perfectameny, senyor adrià. jo vaig escriure el famós treball de recerca de la meva experiència d'aquell estiu. no n'estic orgullosa, però va ser l'única manera que vaig trobar de fer un homenatge al temps passat al vostre costat.

    com m'agrada dir: tot en la vida queda resumit als llocs on has estat i a on vols tornar.

    ResponElimina
  2. Adri, m'ha encantat la narració, encara que sigui de fa gairebé quatre anys ja apuntaves maneres :)

    Irlanda deu ser preciós i això només fa que confirmar-m'ho, per a mi ja és com el Japó, definitivament hi he d'anar algun cop.

    Per cert, la dada sobre Middleton una mica escabrosa, no? xD

    ResponElimina
  3. vas tenir bona sort després de besar la pedra?

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies a tots. Leyre, sens dubte a Irlanda hi ha part dels nostres records.

    PD: Dani, quan vagis a Japó m'avises, d'acord? ;)

    ResponElimina
  5. A veure si hi ha sort i encara no pateixen més, perquè amb tot el que se'ls ha vingut (i encara se'ls està venint) a sobre...

    ResponElimina
  6. Què guai Adri... m'has fet recordar els meus estius per terres angleses. No he pogut visitar encara Irlanda però estic segura que deu ser molt bonic. Recordo especialment un poble pesquer anglès... jo estava a un càmping, amb bungaloops (no sé com s'escriu xD) i va ser tota una aventura... i també recordo la meva estada a un poblet que es deia Leadmington, prop Birmingham...

    Molt ben escrit, com algú ha dit, apuntaves maneres... saps que soc fan teva i et vaig seguint però... narracions com aquestes és quan pots mostrar-te realment com ets. Felicitats i a seguir endavant artiste:)

    Molts besets!!

    ResponElimina