Un dia rodó

Escena de l'obra Desclassificats

Ahir va ser un dia rodó. Em vaig llevar força tard, a les vuit del matí, i vaig anar xino-xano cap a la facultat on vaig assistir a una classe que, afortunadament, va acabar abans de les dotze. Millor; així tindria més temps per preparar l’entrevista que havia de fer a un quart de vuit d’aquella mateixa tarda a l’actor i director, entre tantíssimes altres coses, Abel Folk.

L'Abel Folk i jo

Els meus quatre companys de la secció d’espectacles i jo ens vam presentar a la Villarroel puntuals i el nostre home no va trigar a arribar. Durant un instant va passar allò que no vols que passi però que sempre acaba passant, que és quedar-se amb la boca oberta, astorat de tenir un dels personatges més importants famosos de Catalunya al teu davant. Em vaig humitejar els llavis i em vaig presentar tement de no articular bé les paraules, encara presa del nerviosisme de la situació. Afortunadament, tot va anar bé: la rebuda va ser molt càlida i va propiciar un ambient distès i molt agradable. I després de rebutjar educadament una invitació a un cafè ¾l’Abel ja havia fet prou concedint-nos l’entrevista¾ vaig començar a fer les preguntes.

Gairebé vam estar una hora xerrant i vam quedar que després de la funció ens trobaríem de nou per comentar-la plegats. Perdoneu, és veritat. Que encara no us ho havia dit. El cas és que volíem amortitzar al màxim el nostre viatge a Barcelona, així que havíem comprat entrades per anar a veure Desclassificats, una obra que tracta sobre l’ètica periodística que, personalment, i més encara cursant la carrera de periodisme, tenia moltes ganes de veure.

L'Emma Vilarasau amb una companya i jo

Com suposàvem, no ens va decebre. L’hora i quart que va durar l’actuació va passar volant com si les meravelloses interpretacions dels tres protagonistes ¾Emma Vilarasau, com a Sílvia Utgés, Abel Folk, com a Cáceres i Toni Sevilla, com a Víctor Bosch¾ haguessin donat ales a les busques dels nostres rellotges. És una bona obra, que combina l’humor amb un profund missatge que et fa plantejar contínuament si el que fan els personatges és correcte o no i, certament, et fan posar en el seu lloc. Què faries tu en aquesta situació? Li hauries dit d’aquella manera? Hauria de vendre’m per diners? Podria suportar una pressió tan gran com aquesta? Eren preguntes, que no paraven de ressonar als nostres caps una vegada, una altra i una altra.

Com havíem quedat, ens vam trobar amb l’Abel al vestíbul i vam comentar la jugada. Vam ser molt sincers i, de fet, va estar tot dit amb una paraula: excel·lent. Els altres dos actors no van trigar a comparèixer i  els vaig felicitar. Bé, a l’Emma per partida doble ja que, a part d’haver ofert una brillant interpretació, celebrava el seu 52è aniversari.  

I ja fa un dia de tot això... Sembla mentida, va ser tot tan intens que encara retinc tots els detalls. Però bé, crec que ja va sent hora que acabi aquest article ja que d’aquí pocs minuts comença l’entrevista que farà Mònica Terribas al President de la Generalitat, Artur Mas. Amb tots els records de Desclassificats al cap, podré comprovar de primera mà si el paper de Sílvia Utgés s’assembla al de Mònica Terribas tal i com va dir la premsa quan es va estrenar l’obra. I probablement sigui així i hi hagi un paral·lelisme entre les dues dones, les dues tan crítiques, tan lúcides, tan incisives... Així doncs, apagueu els llums i els telèfons mòbils ja que, en breus instants i després de la primera part, ahir a la Villarroel, comença el segon acte!

Mònica Terribas entrevistant a Artur Mas