I ara què?

Ens trobem en un moment molt difícil. La situació actual ja no s’aguanta per enlloc. El món ha estat pres per la corrupció, la mentida i la falta d’ètica i moral i aquesta situació s’ha generalitzat estenent-se per tots els àmbits.

En el sector econòmic podem parlar de frau, de paradisos fiscals i de la bombolla immobiliària, que ha anat creixent més i més. De fet, el rescat bancari global generat entre el 2008 i el 2011 ha suposat una despesa de 2.700.000 milions de dòlars (54 vegades el pressupost que estipulava l’ONU per eradicar la fam al món durant més de 50 anys).

També s’ha notat una cisis política amb el declivi de les esquerres (per discrepàncies internes i manca de discurs) i l’auge dels partits xenòfobs com PxC o el propi PPC de Badalona, representat per García Albiol. I és precisament la immigració la que aporta riquesa cultural a un país. Per aquest motiu hauríem d’estar orgullosos de poder dir que un 6% de la població de Catalunya correspon a gent de fora.

També hi ha hagut una crisi ecològica. El món ja no és capaç de produir el que consumeix. Talem més arbres que mai, estem extraiem la mica de petroli que queda, estem contaminant l’atmosfera, destruint la capa d’ozó i contribuint a augmentar l’efecte hivernacle i l’escalfament global. Paral·lelament, la petjada ecològica és cada cop més gran.

Finalment, trobem una crisi dels mitjans de comunicació, que s’estan frivolitzant i tornant morbosos contractant a personatges que només diuen ximpleries i insulten a tort i a dret. Tot això ha contribuït ha desenvolupar una moral lamentable a tota la seva audiència –que no és precisament poca–.

Tot això ha generat una gran massa de damnificats i/o indignats que s’ha anat fent cada vegada més gran a mesura que el sistema s’ha anat corrompent i aquesta roda ha anat creixent. Aquesta allau d’indignats ja provocat el que es coneix com Spanish Revolution.

Ara bé, hem arribat a un punt mort. Les acampades ja no són el que eren en un principi: han perdut la força i la vitalitat inicial. N’és un bon exemple la situació de la Plaça Catalunya que pateix un gran desgast i ja comença a fer pudor. Les reivindicacions generals –protesta contra el bipartidisme i  els bancs– s’han afeblit i han donat peu a d’altres molt més personals, com poden ser la no-discriminació de sexe, la protecció dels animals o el respecte pel col·lectiu homosexual i tot i que estic d’acord amb aquests tres factors considero que no és el moment ni el lloc adequat per tractar-los ja que precisament ha estat això, la divisió i la fragmentació de discurs dels ‘indignats’ el que ha afeblit el fenomen. Evidentment, cal dir que els mitjans de comunicació han contribuït en aquest desgast ja que alguns d’ells ni n’han parlat i els que sí ho han fet criticaven les acampades amb un to despectiu, inadequat i de poc rigor periodístic. El que cal fer ara és pedagogia política i elaborar un consens de mínims eficient. És a dir, redactar les bases de la protesta, cinc o sis punts que siguin comuns per a tothom.

El que va esclatar a la Plaça Catalunya i a la Puerta del Sol va ser la llavor inicial, el cor del moviment. El que ara toca és que això s’expandeixi de manera efectiva i uniforme per tots els pobles i ciutats de l’estat. Aquest és l’objectiu de la convocatòria que s’ha fet pel 19 de juny que és una crida general per protestar amb més força que mai. Només d’aquesta manera podrem reivindicar els nostres drets amb una sola veu i podrem dir, finalment, que el nostre missatge ha estat escoltat de veritat pels que estan més amunt.