Abel Folk: “La Llei del cinema és un error i és impossible que s’apliqui”

Abel Folk és un actor i director de cinema, televisió i de doblatge. És la veu habitual, en català i castellà, de l'actor Pierce Brosnan i Hugo Weaving i destaca per haver posat veu al programa de síntesi de parla Loquendo. Com a director ha realitzat diversos projectes com la pel·lícula Xtrems, on va ser codirector juntament amb Joan Riedweg. Parlem amb ell de la seva trajectòria professional i de temes que es troben en debat permanent, com l’eterna polèmica entre el doblatge i la versió original i la Llei del Cinema.

Els meus quatre companys de la secció d’espectacles i jo ens vam presentar a la Villarroel puntuals i el nostre home no va trigar a arribar. Durant un instant va passar allò que no vols que passi però que sempre acaba passant, que és quedar-se amb la boca oberta, astorat de tenir un dels personatges més importants famosos de Catalunya al teu davant. Em vaig humitejar els llavis i em vaig presentar tement de no articular bé les paraules, encara presa del nerviosisme de la situació. Afortunadament, tot va anar bé: la rebuda va ser molt càlida i va propiciar un ambient distès i molt agradable. I després de rebutjar educadament una invitació a un cafè vaig començar a fer les preguntes.

Com vas entrar en el món del teatre?

Vaig començar a fer teatre quan tenia 12 o 13 anys d’una forma accidental: un dia, a les quatre de la tarda, em van dir:  ‘Escolta aquesta nit has de venir a fer una funció’ i jo: ‘Que què?’. ‘Sí, és que resulta que un dels que l’ha de fer no vol venir perquè s’ha enfadat’. ‘Però si jo no sé res!’ ‘No, no. No has de fer res. Tu deixa’t fer! Et poses allà i ja t’arrossegarem!’ I vaig fer d’un cadàver que anaven arrossegant per aquell escenari... Era teatre amateur, però, em va agradar molt i vaig continuar fent teatre.

Si no haguessis estat actor, que t’hauria agradat ser?

De petit volia ser de tot, sobretot esportista. I, a la meva adolescència,  dels 14 als 18, havia treballat de pastisser i, probablement, si no m’hagués posat dins del món del teatre, que em va agafar molt fort, hauria acabat treballant d’això. Però ja tinc noció del teatre des de ben petit.

Suposo que fer-se un nom en aquesta professió és força difícil...

Sí, però jo vaig tenir força sort i tot em va anar bastant fluït. En el teatre amateur vaig començar a fer moltes funcions, una darrera l’altra, amb personatges molt interessants i vaig començar a agafar-hi pràctica. Després, vaig entrar a l’Institut del Teatre, i ja a primer em van seleccionar per fer un espectacle que va resultar ser un gran èxit, un espectacle musical que es deia “Home and Blues”. Quan feia segon em van contractar per fer d’Hipòlit a Fedra on vaig actuar amb la Núria Espert, una de les millors actrius d’Europa dels últims 50 anys.

Quina edat tenies quan vas ingressar a l’Institut del Teatre?

Hi vaig entrar amb 16 anys i hi vaig estar fins als 19. Aleshores, només acceptaven 25 alumnes cada any i s’hi presentava molta més gent que ara; per tant, era complicat. Ara és una carrera universitària i has d’haver fet batxillerat.

Vas començar fent d’actor però també has fet d’actor de doblatge, de guionista, de traductor, de director. En definitiva, ets un actor polifacètic...

Sí, he fet de tot. Quan vaig decidir dedicar-m’hi professionalment vaig dir: ‘Si alguna vegada tinc una temporada que no tinc feina doncs intentaré trobar feina en alguna cosa que tingui a veure amb l’ofici’. La direcció m’agrada molt i també escriure guions i fer versions. Precisament ara mateix estic fent la versió d’un espectacle en el qual actuaré i que dirigiré la propera temporada.

“No sóc un creador sinó un intèrpret”

Amb quina d’aquestes modalitats et quedes?

Amb totes. Fer d’actor m’agrada, però dirigir i traduir, també. De fet, vaig començar a traduir el meu primer espectacle per accident: era una funció a Londres que hi havia l’Alec Guinness, que és un altre gran actor de la història, que vaig tenir la sort de poder veure en directe i em va fascinar molt. Immediatament vaig comprar el llibret de l’obra i vaig començar-lo a traduir com a exercici d’anglès. Quan vaig acabar, li vaig ensenyar a Josep Maria Flotats. Recordo que em va dir: ‘Aquesta funció està molt bé!’ i jo: ‘No ho sé...’. ‘Sí, sí, sí! Que està molt bé!’. I després de repassar-la una mica vam estrenar aquella versió. A més a més, la gent d’Òmnium Cultural em va esmentar en un diari. Era una època en que es barallaven molt els dos tipus de català.

El heavy i el light...

Precisament. Doncs em van posar com a exemple de com hauria de ser el català d’ús comú. I mira que jo no havia estudiat mai català, sinó que me l’he hagut d’anar fent a base de treballar ja que a la meva època estudiàvem en castellà! Vull dir que tot va anar venint per accident.

I com van ser els teus inicis com a director? Per què suposo que això no va ser per accident...

Doncs també. He tingut molta sort jo a la vida! (riu). La meva  primera direcció de teatre va ser un espectacle del qual n’havia fet la versió. I entre l’equip vam dir: ‘Bé, la versió està molt bé, així que la farem. Qui la dirigirà?’ I vam començar a dir: ‘Oh, doncs no sé qui? No sé si aquest ens agradarà, i l’altre?’ ‘Oh, és que aquell no entendrà això! Molt bé i aquest què?...’ I al final em van dir: ‘Per què no ho fas tu?’ Vaig decidir provar-ho i em va agradar. I des d’aleshores doncs ho he anat fent sovint.

Durant l'entrevista amb l'Abel Folk

Has fet televisió, teatre i cinema. Quines diferències hi has trobat?

Jo crec que tot això és el mateix. És a dir, són tècniques diferents però l’essència és la mateixa. La televisió potser és la que t’obliga a treballar més de pressa i pots ser menys precís, però fer cinema o fer teatre és igual. Dirigir cinema sí que va ser una cosa que desitjava molt. Em vaig associar amb el Joan Riedweg, que és el meu soci i codirector d’Xtrems, una pel·lícula estupenda, molt recomanable, que vam fer fa un parell d’anys.

Hi ha qui diu que quan se’t dóna bé un art, en el teu cas la interpretació, es té una sensibilitat que et permet desenvolupar-ne d’altres.

És cert. M’agrada molt la música i de fet toco una mica el piano. D’escriure, només escric quan no tinc més remei... El que m’agrada molt és adaptar. Penso que tant com a adaptador, com a guionista o com a director, no sóc un creador sinó un intèrpret. És a dir, sóc capaç d’agafar una idea i transformar-la en un producte acabat però, a partir de zero, allò del pànic del foli en blanc, escriure una història des de la idea de base... ja et puc assegurar que no en tinc ni idea. M’explico, amb en Joan Riedweg hem elaborat guions amb una construcció i idea original pròpies, però sempre partint de coses externes. Xtrems és una història que es basa en fets reals.

“Els bons actors són aquells que són capaços de generar veritat o il·lusió en allò que fan”

Parlem de doblatge. Està a favor de la versió original o de la versió doblada?
Preferiria no haver de decidir... A veure, lògicament, la creació inclou la veu i el so en general. El treball de so en la pel·lícula és tan important com el treball d’imatge. I si el film el fem bé, dediquem tantes hores al so com a la imatge. Per tant, el doblatge contamina en tots nivells. No només pel que fa a les veus, sinó també respecte al to i a la mescla amb la banda sonora. Per tant, opino que el doblatge és una agressió a l’obra original. Ara bé, per altra banda penso que el cinema és un producte que sobretot té la funció de distreure, d’entretenir. Ja ho deia Billy Wilder: ‘La primera missió d’una pel·lícula és no avorrir. Després tota la resta’. Per tant, perquè una pel·lícula pugui ser consumida relaxadament, has d’entendre el que diuen i en aquest sentit el doblatge és un instrument magnífic per popularitzar el cinema fet en idiomes forans i per fer que l’espectador arribi a l’obra d’una forma més distesa.

Sense haver de llegir els subtítols...

Sí, perquè aquests també són una agressió a l’obra original i distreuen. Per tant, tampoc són la solució perquè per molt que tu pensis que llegint el text estàs entenent el film en la seva totalitat, els subtítols t’estan impedint copsar moltes de les emocions del film, que es troben en el temps, en els colors en pantalla, en el vent, el soroll i l’actitud dels protagonistes de la història. En conclusió, jo diria que les pel·lícules s’han de veure en versió original si s’entenen. En cas que no sigui així, tots els retocs que li fem a la pel·lícula, són dolents per a ella.

Abel Folk

I com a espectador, consumeixes tant les versions doblades com les versions originals?

La veritat és que sí. Entenc bé l’anglès i per tant sí que puc triar de veure les pel·lícules originals. Però tampoc no en sóc militant. Ara bé, miri la pel·lícula en versió original o doblada, ho faig des d’un punt de vista professional. Em fixo com està feta, com treballen els actors. A mi m’interessa molt sentir-los perquè una cosa que considero molt important i que estic segur que és el que m’ha ensenyat a interpretar com ho faig, són les hores que m’he passat veient pel·lícules i més pel·lícules davant d’un faristol totes aquelles vegades que he doblat. Estic convençut que tot el doblatge que he fet m’ha permès saber fer el que faig.

Com vas entrar en el món del doblatge?

Quan va començar TV3, ja que estava tot per fer. No hi havia pel·lícules doblades al català en estoc i necessitaven doblar 3.000 hores de pel·lícules. Aleshores em van trucar i em van dir: ‘Escolta, vols venir a doblar una pel·lícula?”. I jo vaig dir “Bé, no ho he fet mai, però entesos’. I així vaig començar a doblar. I com que em van dir que ho feia força bé, doncs des de llavors he anat doblant amb continuïtat fins a l’actualitat, en què ja pràcticament no doblo res, únicament les intervencions del Pierce Brosnan a les seves pel·lícules.

I per què has deixat de doblar?

Perquè des de fa una colla d’anys el doblatge ha entrat en una dinàmica negativa per causa d’unes vagues i unes històries sindicals;  tot un enrenou. És quan es va acordar una baixada de preus d’un 25% a tot col·lectiu. I jo no ho vaig acceptar perquè em sembla que no té ni cap ni peus i, a més a més, pactar un conveni a la baixa és il·legal. Si algú volia que jo doblés alguna cosa m'havia de pagar el preu d'abans. I, és clar, això em va rebaixar molt la feina. A més a més, en aquella època vaig començar a tenir molta feina d’altres coses i gairebé no tenia temps.

Què és el més important en el doblatge?

La cosa  més important de totes és la distància de micro. Has d'aprendre a parlar amb un volum i una projecció exactes perquè la teva veu sigui captada pel micròfon i introduïda dins de la pantalla. Els bons actors són aquells que són capaços de generar veritat o il·lusió en allò que fan. I els mals actors són aquells que no aconsegueixen mai generar veritat i hi ha impostura. Hi ha molts que han estat molt impostats i que han fet moltes coses a la vida, han arribat molt lluny i han aconseguit grans coses. Si ho aconsegueixes fer bé la teva feina ja començaràs a fixar-te amb si tens la veu bonica o no, però, mentre no ho aconsegueixes, l’estètica de la veu no té valor. I si no t’agrada la teva veu, mala sort. No te la escoltis.

“Jo no sóc un bon crític de mi mateix. Detesto tot el que faig i per això no ho miro”

T'has doblat mai a tu mateix?

I tant! Tot i que hi ha alguna pel·lícula que m'han hagut de doblar perquè o jo no hi era. 

No et resulta estrany?

No, m'és igual.

I mires la teva feina des de fora, un cop l’has feta?

Ja no perquè jo ja sé com ho faig, no em cal veure la peli. Ja sé com és i no m’agrado en pantalla. No em miro mai; ni els capítols. A les pel·lícules sí perquè em demanen l’opinió però en general no m’interessa perquè l’opinió que tinc de mi mateix té molt poc a veure amb la meva professió. Té més a veure amb les vergonyes i timideses personals que no pas amb la qualitat de la feina. Jo no sóc un bon crític de mi mateix; segurament sóc el pitjor. Detesto tot el que faig. I per això no ho miro. És horrorós.

En el doblatge es va molt a contrarellotge i això no permet analitzar bé un personatge. Això no és negatiu per a la interpretació?

Tampoc tant. Però de fet, un actor de doblatge no ha de crear res; ha d'imitar. L'actor original ha fet un treball en profunditat i ha creat un personatge molt complex i això ja no ho hem de fer nosaltres. El que hem de fer és imitar l’emoció que hi ha darrere de cada take, encara que no entenguem la llengua amb què l’expressen. Els grans doblatges són aquells en què a la pel·lícula funciona tot perfectament i no t'adones que està doblada.

Has treballat amb Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona. Què aporta compartir projectes amb grans noms del cinema universal?

Només va ser un dia però bé. Va ser molt divertit! Jo sóc un mitòman i quan se'm posa al davant un bèstia d'aquestes... També he conegut Pierce Brosnan i John Malkovich. Situacions com aquestes fan tremolar les cames. També he fet pelis amb gent molt potent, actors internacional molt heavies com Julianne Moore, Sean Bean, Viggo Mortensen...

Impressionant!

Sí i, al cap i a la fi, són actors com nosaltres, que utilitzen el mateix tipus de recurs que nosaltres, i intentem arribar als mateixos objectius. La diferència és que ells treballen en una indústria d’abast mundial i nosaltres en una indústria de més local. Però aquesta és l’única diferència, cosa que no treu que estiguis impressionat quan els coneixes.

“Penso que estem en un moment creatiu espectacular però al mateix temps estem en un moment industrial molt complicat”

Parlant de la indústria local. Com veus la situació actual del cinema català i en català?

Veig que cada vegada som capaços de fer millors coses, però que també és més difícil fer pel·lícules aquí i sobretot distribuir les pel·lícules d’aquí. O sigui, a nivell creatiu penso que estem en un moment espectacular, hi ha deu noms de directors que som capaços de fer pel·lícules competitives amb el món, i que estem lluitant per fer-les. I deu són molts! Hi ha hagut exemples últimament de pel·lícules que estan funcionant molt bé, però al mateix temps estem en un moment industrial molt complicat, molt difícil.    

En quin sentit?

És molt difícil produir pel·lícules aquí perquè la font de finançament és nul·la, si no tens al darrere a TV3 o l’ICIC, l’Institut Català de les Indústries Culturals. Perquè un cop tens la pel·lícula feta el gran drama és que les distribuïdores no et fan cas i si ens distribueixen, ho fan en circuits molt petits i amb molt poca promoció. Per tant són pel·lícules que s’estrenen durant un cap de setmana i fora, amb poques còpies. L’any passat és van produir a Catalunya més de 80 pel·lícules, de quantes en saps alguna cosa?
De sis…

Això vol dir que hi ha 74 pel·lícules produïdes a Catalunya que han passat inadvertides per tu. Jo tinc noció d’una trentena, però vol dir que hi ha 50 pel·lis catalanes que ni jo, que sóc un professional, sé que existeixen. Això és dramàtic! Perquè hem convertit la indústria del cinema català en una indústria absolutament dependent de la subvenció, que no té cap possibilitat de vida comercial! Així, no podem sobreviure.

Abel Folk

Ara s’ha fet la Llei del cinema. Hi estàs a favor o en contra?

Primer, jo crec que no s’aplicarà... és impossible! I a més, que crec que és un enorme error. El problema de Catalunya no és la llengua. Posar l’accent en la llengua ens fa perdre l’energia necessària per resoldre els problemes reals, que són uns altres.

I quins són aquests problemes?

Que no tenim una indústria competitiva. I aquesta desviació d’atenció és veu clara amb el següent exemple. Els mitjans de comunicació del país han aconseguit convertir en un problema nacional l’impost de successions que afecta a unes 400 famílies catalanes quan n’hi ha més de 2.800.000! Això és d’una perversitat descomunal, descomunal! Fer això i permetre que passi això em sembla... terrible. Amb el tema del cinema passa una mica el mateix. El cinema català té molts problemes i la solució passa per dotar-lo d’una certa independència econòmica, és a dir, capacitat per sobreviure sense ajudes. Mentre no tinguem això, el cinema serà una merda, en català o en anglès o com sigui. Convertir el problema de la llengua en el problema principal del cinema català és una mera estratègia de distracció ja que el català no té problemes. La gent que vol consumir en català, consumeix en català. I veure una pel·lícules anglesa doblada en català o en castellà, no és un problema. L’important és tenir una indústria que funcioni i que es vengui i tenir maquinària i distribució internacional. I tal com estan les coses actualment jo haig de portar la meva pel·lícula sota el braç i anar a festivals pel món.

Per tant, quines solucions proposes?  

Hauríem de tenir una xarxa de distribució molt subvencionada i gastar molts diners en la promoció i en la distribució.

I creus que s’aplicaran aquestes mesures en un futur?

No. Jo estic segur que no.

“El problema de Catalunya no és la llengua sinó que no tenim una indústria audiovisual competitiva”

I com veus el món del teatre, actualment?

Penso que el nostre, és un ofici que necessita vocació. A més, la feina és complicada. És un ofici dur, s’ha de treballar molt i aguantar moltes coses. Si aquest ofici és dur pels bons imagina com és pels no-tan-bons. De fet, és una professió piramidal: n’hi ha molt pocs de bons i molts de no-tan-bons. Si tens la sort de ser dels deu de dalt, com a mínim treballes molt i sobrevius bé. Si no ets dels deu de dalt, la cosa es complica molt. Molt. I la gent sempre diu: ‘Què bonic, el teatre, aquests que fan d’actors, que divertit, surten per la tele...’ Però això és divertit per a uns quants. Pels altres... La cosa es complica.

T’ha passat mai alguna anècdota que recordis?

I tant! Des que surto a Ventdelplà sóc una persona més o menys coneguda a Catalunya i m’han passat moltes coses... A mi la gent em tracta molt bé, amb molt de respecte i em sorprèn quan transgredeixen aquest respecte, tot i que no m’ha passat gaires vegades. Al meu poble, Alella, un dia una senyora va venir fins on era jo hi em va dir: ‘Ai! Ai! Ai que ets maco! Què maco que ets! Ets més maco aquí que a la tele!’ I jo pensava: ‘Déu meu... Gràcies, senyora...’ Vaig marxar tan ràpid com vaig poder. Una altra anècdota divertida em va passar a Puigcerdà. Vaig anar al súper i molta gent em va reconèixer, em saludava i em deia que li feia molta gràcia trobar-me allí. I aleshores va venir el més graciós. Estava en un passadís i vaig veure una senyora al final de tot que cridava: ‘Abel! Abel! Vine maco!’ No vaig tenir més remei que anar-hi amb un somriure per saludar-la. Quan hi vaig ser, em va dir: ‘Tu que ets alt, dóna’m aquest paquet que hi ha aquí dalt...’

Finalment, on et veurem properament?

Hi ha una peli que vaig fer a finals d’estiu passat que s’ha d’estrenar. Crec que anirà a la televisió directament i no està mal. Es diu “Morir en tres actes” i és una comèdia surrealista, però amb gràcia. Després estic preparant la producció d’un espectacle que vull estrenar al novembre. El produeixo, juntament amb un altre soci, hi actuo i el dirigeixo. També és una comèdia.

Entrevista feta juntament amb Laura Chaverri, Nil Sanmartí, Helena Roura i Clara Vera.

Fotografies d’Helena Roura.

L'Abel Folk i jo